📖 El Conte de Setentonio
Capítol I · El crit a la Gran Via
A la matinada freda del 20 de febrer de 1951, un plor tendre va ressonar dins la Lactància de la Gran Via. Era el teu crit, primer i rebel, que s’obria pas entre la por i l’esperança.
Volien arrabassar-te, volien esborrar-te fins i tot abans de començar. Però el tiet Pedro, amb la seva gràcia i astúcia, va convèncer la llevadora i et va tornar als braços de la mare. Allà, contra totes les ombres, vas començar a existir.
Capítol II · Els murs de Consell de Cent
Els primers passos els vas fer al Consell de Cent, entre Bailén i Passeig de Sant Joan.
Era un antic cuartel, amb ressons militars i veus que no sempre parlaven d’amor. Però a les finestres, si alçaves la mirada, s’hi endevinava el Tibidabo, com una promesa: més enllà dels murs hi havia un món obert, un món que esperava.
Capítol III · El desnonament i la Torre del Carmel
Quan tenies tres anys, el destí es va esquinçar: al pare el van enganyar i el van dur primer al Castell de Montjuïc i després a la freda presó de La Mola, a Maó.
La mare, tu i el germà vau quedar al carrer, desnonats per ordre de la temuda Generala, dona d’un general de la Guàrdia Civil.
El refugi va arribar en forma de pedra i records: la Torre del Carmel, al carrer Peris Mencheta, propietat de la tieta Àurea, una dona valenta, una gudari republicana. Allà, entre parets que havien sentit històries de resistència, la infància va trobar un racó on amagar-se.
Capítol IV · El carrer Morabos i la Yaya
Però la vida et va portar també al carrer Morabos, al número 18, a tocar de la plaça Espanya i l’Exposició. Allà hi vivia la Yaya, i la seva casa es convertia cada diumenge en taula i caliu, en olors de dinar i converses lentes.
Era un port segur enmig del mar dels dies difícils.
Capítol V · L’abuelita de Manresa
Mentrestant, la mare i el germà gran feien camí a Manresa, al carrer Escodines, a casa de l’Abuelita.
Cada viatge mensual fins allà era com travessar un pont invisible: la família s’estenia en dues ciutats i tu, petit, hi trobaves el fil que mantenia units tots els cors.
Capítol VI · El bloc F6 de la Trinitat Nova
I un dia, la mare us va anunciar amb un somriure: “Ens han donat un pis!”.
La Obra Sindical del Hogar havia cedit un habitatge al bloc F6 de la Trinitat Nova. Recordes el moment de creuar el camp de futbol de la Muntanyesa i el barranc que separava la ciutat d’aquell barri nou.
Allà, davant dels blocs de quatre pisos encara per estrenar, vau quedar aturats, agafats de la mà: la mare, el germà i tu.
El cor es va omplir d’esperança.
Capítol VII · El retorn del pare
El gener del 1957, la porta es va obrir: el pare Pepe tornava a casa, alliberat gràcies a un indult del règim.
La seva presència va omplir de nou el pis dels baixos del bloc F6. La vida no tornava a ser com abans, però la seva veu i les seves mans, per fi lliures, eren un regal que feia retrobar el sentit de família.
Capítol VIII · La primera i darrera comunió
El temps va avançar, i al maig de 1967, el dia de la primera i darrera comunió, la Txonita havia complert el que sempre deia: “Has d’aprendre a llegir i escriure. La comunió la fareu tots dos junts: el germà amb 18 anys i tu amb 16.”
A la Trinitat Nova, aquell dia no era només un ritual religiós. Era la celebració d’haver resistit:
— resistit la fam,
— resistit els desnonaments,
— resistit la presó i la repressió.
Allí, vestits de blanc, sota el cel del barri nou, es va tancar un cicle: del plor de la Lactància al somriure de la Comunió.
✨ Així acaba el Conte de Setentonio dels primers set anys: un relat de supervivència i esperança, escrit en els carrers, les cases i les mans que et van sostenir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada